Persistir

Tras alzar barricadas, encender hogueras y esperar con incertidumbre nerviosa los disturbios de (mi) policía, ahora me encuentro solo en mitad de la carretera. Solo. ¿Cuál es el siguiente paso?

¿Cuál es el catalizador para convocar los vientos de octubre que traerán (mi) revolución?

¿Habrá claveles cuando todo haya acabado?

¿O bien nos espera caminar por el desierto con camisas azules?

Me despierto en mitad de la noche temiendo el olvido; temiendo desfallecer ante muros recurrentes en el camino.

Pero sé que por muchas celdas (auto)impuestas, siempre quedará esa voz que surge de dentro y dice: Persiste. Que mientras existan los días y las noches, cada día que pase nos levantaremos y pondremos un pie delante del otro, desafiantes, ante aquellos que nos quieran callados.

Un saludo,
Morpheus

Un batec ensopega

Os dejo con uno de los pocos textos que tengo en catalán. Hace tiempo que lo escribí y seguramente sea mejorable, pero espero que aún así os guste.

Et miro i un batec ensopega i,
llavors,
recordo que respirar no és prescindible,
encara que hi passis pel davant.

Deixo
que el vertigen que em produeix
apropar-me a l'abisme del teu coll
ompli cada racó d'aquest cos insignificant.
I al refugi dels teus braços
i l'escalf del teu pit,
m'emborratxo als teus llavis
de tu
i m'espolso la solitud imprevista
que s'amara als ossos,
tot escolant-se per les escletxes de l'ànima
i les esquerdes del cor.

Mirant-me als ull,
em dius que ens en anem ben lluny;
que deixem el món enrere
i ens perdem,
però tu no saps
que l'únic que necessito per fer-ho
es troba dins una sola habitació,
sempre que tu hi siguis en ella.

Però marxes
i jo em quedo fent un pedaç d'aquest cor,
que gairebé no puc carregar,
amb els cabells que es van exiliar al teu coixí.

Dient-me que avançar
no és més que una seqüència de desequilibris controlats,
surto d'aquesta presó de silencis
i absències,
i camino vora aquest mar de llàgrimes
que m'esborra les petjades,
i sense tu, brúixola,
jo ja no sé d'on vinc,
ni cap a on vaig,
i acabo una altra nit a l'espigó,
per llençar-me des d'ell
- al teu record -,
on no hi compto estels,
sinó els cops que t'he trobat a faltar
des que no hi ets.

Allà, sota l'univers,
em pregunto si aposto amor
al joc de la vida,
o és l'atzar
que juga la vida amb mi.

I abocant "t'estimos" al vent,
ignoro quants més caldran
per congelar aquest cor.

Un saludo,
Morpheus