Os dejo con uno de los pocos textos que tengo en catalán. Hace tiempo que lo escribí y seguramente sea mejorable, pero espero que aún así os guste.
Et miro i un batec ensopega i,
llavors,
recordo que respirar no és prescindible,
encara que hi passis pel davant.
Deixo
que el vertigen que em produeix
apropar-me a l'abisme del teu coll
ompli cada racó d'aquest cos insignificant.
I al refugi dels teus braços
i l'escalf del teu pit,
m'emborratxo als teus llavis
de tu
i m'espolso la solitud imprevista
que s'amara als ossos,
tot escolant-se per les escletxes de l'ànima
i les esquerdes del cor.
Mirant-me als ull,
em dius que ens en anem ben lluny;
que deixem el món enrere
i ens perdem,
però tu no saps
que l'únic que necessito per fer-ho
es troba dins una sola habitació,
sempre que tu hi siguis en ella.
Però marxes
i jo em quedo fent un pedaç d'aquest cor,
que gairebé no puc carregar,
amb els cabells que es van exiliar al teu coixí.
Dient-me que avançar
no és més que una seqüència de desequilibris controlats,
surto d'aquesta presó de silencis
i absències,
i camino vora aquest mar de llàgrimes
que m'esborra les petjades,
i sense tu, brúixola,
jo ja no sé d'on vinc,
ni cap a on vaig,
i acabo una altra nit a l'espigó,
per llençar-me des d'ell
- al teu record -,
on no hi compto estels,
sinó els cops que t'he trobat a faltar
des que no hi ets.
Allà, sota l'univers,
em pregunto si aposto amor
al joc de la vida,
o és l'atzar
que juga la vida amb mi.
I abocant "t'estimos" al vent,
ignoro quants més caldran
per congelar aquest cor.
Un saludo,
Morpheus
